Huayna Potosí (6088 msnm)

Estem a dia 12 de març, a la Paz, després de voltar per la ciutat, decidim anar a informar-nos sobre el Huayna, per intentar pujar-lo d'aquí dues setmanes. En sortir de l'agència, i portats per l'emoció, en un atac impulsiu, tornem per tancar el tracte...marxem d 'aquí dos dies. L'agència ofereix menjar, guia, equip, material, refugi, transport... tot.

L'endemà és dia de preparatius i nèrvis...compres de roba tèrmica, molta xocolata i fulles de coca (és a dir lo imprescindible per fer un 6000), emoció... nèrvis...es fa de nit, i anem a dormir amb la motxilla feta.

Arriba el gran dia. L'aventura comença a les 9:00 a l'agència, i pugem cap al campo base (4700m) després que el taxista pari per l'Alto a fer "recados". Ja situats, dinem amb els dos guies, en Josué i en Màrio (que s'autodenomina Supermario, i raó no li falta). Després entrem en contacte per primer cop amb grampons, piolets i parets de gel. Dia de pràctiques.

Al dia següent, carreguem tot el material als hombros, i pugem cap al campo alto (5130m). Ritme lent però constant. La falta d'oxígen cada cop és més evident. Arribem a les 11:00, dinem, i matem el temps com podem fins les 17:00, hora en que ens espera el sopar, per anar a dormir a les 18:00. Al refugi som una parella madrilenyo-parisenca, un suec, dos argentins, i una Australiana. Tots atacarem demà el cim.

Nit de nèrvis i contemplació de sostre, a les 00:00 comencen els preparatius...esmorzar...la primera baixa no tarda a arribar, l'Australiana no surt. Els catalans sóm els últims en arrancar (voluntat d'en Súpermario).

Frontal al cap, ernest i corda a la cintura, grampons als peus i piolet en mà, enfilem glacera amunt, i en una hora hem adelantat a la resta, i pujat 400 metres, fins al campo argentino, amb les cèlebres recomanacions d'en SM: "leeeeeento namás!" "fueeeeerte hay que pisar! fueeeerte!!!". Desde aquest punt podem veure totes les llums de l'alto, petites i taronges, com si estiguessim per sobre les estrelles.

En aquest punt, per cada passa necessitem dues respiracions... és un bon moment per entaforar-se una pilota de fulles de coca a la boca.

L'ascenció segueix cada cop a un ritme més lent, i alguna passa requereix aplicar els breus coneixaments adquirits sobre escalada en gel. Sort que la foscor no ens permet ser conscients del que trepitgem, i dels avismes i esquerdes que superem.

Arribats a aquest punt, veiem com els argentins i el Suec també abandonen... la parella que queda s'ha quedat molt enrera, i no tenim ni idea de com van.

Cada cop costa més... anem fent breus parades. Tot i això, en SM manté un ritme excessiu, i en preguntar-li si podem anar més lents, ens diu: "Supermario siempre campeón, supermario llora si no cumbre" (com podeu veure la comunicació no és del tot fàcil...els dos guies parlen Aymara), no serveix de gaire res preguntar, és millor observar.

Cada passa estem més a prop, però alhora és més feixuga. Tot i això, SM puja xiulant, mentre nosaltres necessitem entre 4 i 5 respiracions per fer una sola passa.

Comença a clarejar, ens rodeja la boira, i l'atmósfera agafa una tonalitat surrealista...Només queda l'últim esforç per arribar al cim... estem a tocar...només 40 llargs minuts, una cresta de 80 metres on és essencial clavar més que mai els grampons i piolet... centenars de metres a banda i banda marquen clarament l'únic camí a seguir... És un estret camí que ens porta cap al cel.

L'últim repte que ens proposa la muntanya és aguantar el fort vent i neu que ens arriba en forma de ràfegues, gelant-nos literalment les pestanyes.

Una barreja d'hipòxia, fred, adrenalina, satisfacció, felicitat i records converteix aquests segons en uns dels més intensos de la nostra vida.

Màgia, misticisme, alegria, somriures i abraçades...aixequem els dits i toquem el cel com no l'hem tocat mai... més a prop...estem en una altra dimensió...

La baixada és dura però ràpida, i ens acompanya un mal de cap creixent... el mal de cap de l'èxit! Malgrat el patiment, la satisfacció és enorme.

Per acabar de fer el dia perfecte, ens espera un filet de llama per sopar, i un vinet a la terrassa del Hostel, vistes a la Paz...

Per cert... El dia 16 de març del 2010, només 3 catalans van coronar el cim del Huayna Potosí.