Llac Titicaca

Després de 4 hores de viatge veient la Cordillera Real, amb el nostre amic Huayna enmig, arribem a Copacabana, poble turista situat a la vora del llac Titicaca.
Pensavem que seria el paradís del peix, però només tenen Truita i Pejerey (amb tots els respectes cap ambdues espècies). Des de Copacabana surten embarcacions cap a la Isla del Sol, i la primera parada la fem a la zona sud, on paguem un "peatge" per entrar, 50 cèntims els quals ens indignen.
A tota la illa, i veient el munt de turisme que atreu, els pobles de la zona han decidit que la seva terra és sagrada i exigeixen un "impost revolucionari de l'apalancament" per no haver de treballar. Hi ha 3 comunitats, la nord, la sud i la centre que fan pagar aquesta taxa.
En tota la illa no hi ha un sol vehicle motoritzat, el tranport és el Ruc (com a Vic, no, Campro...?), tot són terrasses petites amb diferents cultius (ordi espigat, no espigat, civada, faves, quinoa...) i ens sorpren molt que el treball de camp es realitza a ma, i els rucs es limiten al transport (especialment d'aigua en garrafes).
El sud de l'illa, és molt agreste i escarpat, i hi estem forá bé però és una mica car, fins al punt que ens veiem obligats a cuinar, la vida del viatjant és molt dura, no?
Desde allà decidim anar al nord de l'Illa, sense mules, tot a l'esquena, 3 hores de viatge.
I ara per ser narratius us explciarem un conte: "En un lugar de la Isla del Sol cuyo nombre no quiero acordarme" comença l'aventura... al mig de la Illa els caminants es troben un escamot de la Inquisició postinca disposats a treure'ls fins a l'últim boliviano amb el pretext d'usufruit del camí, però els tres intrèpits aventurers no es doblegara davant tals amenaces i en una estratègia anrcopunk simulant una retirada van camp a través i quan les forces enemigues en forma de cholita els intercepta amb les seves trenes, pollera (faldilla) tenses i altura vertiginosa els valents justiciers (és a dir nosaltres, per si no ho heu entès), argumenten que no fan us del camí i per tant no haurien de pagar l'import revolucionari, reacció que fa embogir l'enemic. Al final però, aconsegueixen esquivar l'ira autòctona i seguir amb el trajecte fins els següent peatge on decideixen aplicar una altra tècnica de resistència, anomenada mètode Gandhià, consistent en asentada i desobediència civil fins acabar amb la paciència de la força represora i provocant l'abandonament de les posicions de guarda.
Com podeu veure, tot i els entrebancs arriben victoriosos al nord, havent-se estalviat 75 pesos.
Aquesta zona és molt més planera, i menys turística, més mística i l'aigua del Titicaca (que per cert està a 3800m) està gelada. Aquí al nord, decidim despertar-nos un dia a les 6.50 per anar a buscar pescadors (en principi arriben a les 7h) però degut al vent acaba arribant un sol valent a les 12 del migdia. Tantes hores d'espera creen un vincle afectiu amb la mare i la filla del pescador que permeten que ens enduem 3 exemplars de pejerey i 3 més de truita.
Per domostrar-nos a nosaltres mateixos que som autosuficients, encenem un foc a terra i empalem els peixos. Després de varis intents frustrats decidim coure'ls en un plat metàl·lic. El resultat és satisfactori, però en la nostra incultura culinària marina, descobrim que prèviament hauria calgut treure les escames... és tard! Així que en comptes de peix sembla que mengem pipes.

D'aquesta part de l'illa ens fascina com viuen els animals domèstics, tots passegen lliurement per les platges i carrers, et vas creuant amb gallines, porcs, rucs, vaques....

Huayna Potosí (6088 msnm)

Estem a dia 12 de març, a la Paz, després de voltar per la ciutat, decidim anar a informar-nos sobre el Huayna, per intentar pujar-lo d'aquí dues setmanes. En sortir de l'agència, i portats per l'emoció, en un atac impulsiu, tornem per tancar el tracte...marxem d 'aquí dos dies. L'agència ofereix menjar, guia, equip, material, refugi, transport... tot.

L'endemà és dia de preparatius i nèrvis...compres de roba tèrmica, molta xocolata i fulles de coca (és a dir lo imprescindible per fer un 6000), emoció... nèrvis...es fa de nit, i anem a dormir amb la motxilla feta.

Arriba el gran dia. L'aventura comença a les 9:00 a l'agència, i pugem cap al campo base (4700m) després que el taxista pari per l'Alto a fer "recados". Ja situats, dinem amb els dos guies, en Josué i en Màrio (que s'autodenomina Supermario, i raó no li falta). Després entrem en contacte per primer cop amb grampons, piolets i parets de gel. Dia de pràctiques.

Al dia següent, carreguem tot el material als hombros, i pugem cap al campo alto (5130m). Ritme lent però constant. La falta d'oxígen cada cop és més evident. Arribem a les 11:00, dinem, i matem el temps com podem fins les 17:00, hora en que ens espera el sopar, per anar a dormir a les 18:00. Al refugi som una parella madrilenyo-parisenca, un suec, dos argentins, i una Australiana. Tots atacarem demà el cim.

Nit de nèrvis i contemplació de sostre, a les 00:00 comencen els preparatius...esmorzar...la primera baixa no tarda a arribar, l'Australiana no surt. Els catalans sóm els últims en arrancar (voluntat d'en Súpermario).

Frontal al cap, ernest i corda a la cintura, grampons als peus i piolet en mà, enfilem glacera amunt, i en una hora hem adelantat a la resta, i pujat 400 metres, fins al campo argentino, amb les cèlebres recomanacions d'en SM: "leeeeeento namás!" "fueeeeerte hay que pisar! fueeeerte!!!". Desde aquest punt podem veure totes les llums de l'alto, petites i taronges, com si estiguessim per sobre les estrelles.

En aquest punt, per cada passa necessitem dues respiracions... és un bon moment per entaforar-se una pilota de fulles de coca a la boca.

L'ascenció segueix cada cop a un ritme més lent, i alguna passa requereix aplicar els breus coneixaments adquirits sobre escalada en gel. Sort que la foscor no ens permet ser conscients del que trepitgem, i dels avismes i esquerdes que superem.

Arribats a aquest punt, veiem com els argentins i el Suec també abandonen... la parella que queda s'ha quedat molt enrera, i no tenim ni idea de com van.

Cada cop costa més... anem fent breus parades. Tot i això, en SM manté un ritme excessiu, i en preguntar-li si podem anar més lents, ens diu: "Supermario siempre campeón, supermario llora si no cumbre" (com podeu veure la comunicació no és del tot fàcil...els dos guies parlen Aymara), no serveix de gaire res preguntar, és millor observar.

Cada passa estem més a prop, però alhora és més feixuga. Tot i això, SM puja xiulant, mentre nosaltres necessitem entre 4 i 5 respiracions per fer una sola passa.

Comença a clarejar, ens rodeja la boira, i l'atmósfera agafa una tonalitat surrealista...Només queda l'últim esforç per arribar al cim... estem a tocar...només 40 llargs minuts, una cresta de 80 metres on és essencial clavar més que mai els grampons i piolet... centenars de metres a banda i banda marquen clarament l'únic camí a seguir... És un estret camí que ens porta cap al cel.

L'últim repte que ens proposa la muntanya és aguantar el fort vent i neu que ens arriba en forma de ràfegues, gelant-nos literalment les pestanyes.

Una barreja d'hipòxia, fred, adrenalina, satisfacció, felicitat i records converteix aquests segons en uns dels més intensos de la nostra vida.

Màgia, misticisme, alegria, somriures i abraçades...aixequem els dits i toquem el cel com no l'hem tocat mai... més a prop...estem en una altra dimensió...

La baixada és dura però ràpida, i ens acompanya un mal de cap creixent... el mal de cap de l'èxit! Malgrat el patiment, la satisfacció és enorme.

Per acabar de fer el dia perfecte, ens espera un filet de llama per sopar, i un vinet a la terrassa del Hostel, vistes a la Paz...

Per cert... El dia 16 de març del 2010, només 3 catalans van coronar el cim del Huayna Potosí.

Potosí

4090 m d'alçada, la ciutat més alta del món. Aquí es viu del turisme i la mineria, en temps remots va ser la ciutat més rica del món per la plata que s'extreia, fins i tot les ferradures dels cavalls eren d'aquest metall.

Com tots els pobles manté els seus mercats amb les "mamacitas" (prototip de mamacita: dona grassoneta amb dues trenes llargues (si estan lligades entre elles vol dir que està casada), barret característic de la regió, faldilles llargues amb volants, colors llampans i farcell a l'esquena).
I pràcticament cada cantonada ocupada per una parada de venta ambulant, sucs de fruita, gelats, dolços i fritanga són el que predomninen, i ens adonem que en aquest païs no hi ha res que no puguis adquirir al carrer.

Sucre

Sucre és sinònim de blanc, totes les façanes tenen aquest color i és una ciutat purament colonial. Per a que us feu una idea, és com un poble de mar, però és una ciutat a la muntanya.

Per cert, no ho hem comentat enlloc però aquí dormim 1.5 euros i mengem en els famosos "comedores populares" per 0.5€. Els menjadors estan dins dels mercats i son parades de 1.5x2 m on hi ha 2 bancs, l'arsenal de cuina i una mamasita amb davantal, el menú consisteix en una sopa boníssima (de maní (cacauet), arròs, blat, blat de moro...) i un segon plat que SEMPRE és arròs + amanida + 2 patates fregides i milanesa o bistec o silpancho.

Uyuni

Primera entrada desde Bolívia! Ja fa una setmana i mitja que vam veure el que aquí us escrivim però les conexions no eren prou bones com per penjar fotos...
Uyuni ha estat un dels llocs que més ens ha impressionat. Són 12.000Km2 de superfície, una planícia de sal formada per milions d'hexàgons...i com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui. Les pluges que ens van deixar sense aigua a tot el poble, i que van fer que no poguessim viatjar en tren per descarrilament, van fer que tot el salar quedes cobert per mig pam d'aigua, convertint-lo probablementamb el mirall més gran del món, doncs és el salar més gran de la terra.
Després d'estar hores i hores buscant 4x4 que s'atrevissin a portar-nos fins a la illa Incawasi, trobaem una agència que accepta.
Marxem a les 9 del matí, d'un dia gris i lleig que creava una atmósfera perfecte per visitar el cementiri de trens, i seguim cap al salar. Només d'arribar ens adonem que ha valgut la pena l'esforç, i a més, marxen els núvols, fet que ens permet disfrutar pelnament de l'efecte mirall.
Passem tot el dia rodejats de blanc i coberts d'aigua. El cotxe gris amb el que viatgem, no tarda gaire a ser blanc. La sal també entra al motor, i hem de parar-nos cada mitja hora perquè s'escalfa. Ara entenem perquè les agències no s'atrevien a entrar al salar.

Hora prevista d'arribada: 6.00 p.m. Hora real: 9.00 p.m i gràcies a aquest imprevist aconseguim veure la posat del sol... moment màgic. Seguim ratificant que a Bolivia és impossible tenir un viatge sense problemes.

Jujuy-Purmamarca-Humahuaca-Iruya (pel nord de carnavals)

YUUUUHU!!!!! Per fí ens parem a actualitzar el blog que el teniem abandonat!

Ja som a Bolívia però tenim pendent l'últim capítol argentí....!

Purmamarca

- Poble pintoresc, cases de fang, terres sense paviment, i envoltat de muntanyes de colors (cerro de los siete colores) si carla "ceuro"! Arribem el dia "jueves de comadres", la festa de les dones, preludi del carnaval. Les festes aquí són a base d'escuma, polvos de talc i alcohol, on s'ajunten petits, grans i mitjans; i, on pels nouvinguts és obligatòri seguir les comparses de bar en bar, i acceptar l'alcohol gratis (per no fer un lleig!). - Dissabte comença carnaval, amb el "desentierro del diablo". Tradicionalment, en aquesta setmana tot era permès, especialment la infidelitat. - També anem a "las salinas grandes", on fem fotos reguais!

Humahuaca
Arribem el "sábado de entierro" a les 10 de la nit i ens foten el pal per dormir, ja que els preus es triplifiquen en aquestes dates. L'endemà agafem un bus que viatja 4 hores per fer 50 Km! Tenim la nostra primera experiència amb bus incòmode (pròximament a Bolívia això és el pa de cada dia..) per un camí de carro, precipici a cada costat per arribar a...
Iruya

- És un poble envoltat de muntanyes, sobrevolades per còndors, que ens convida a quedar-nos hi uns quants dies, amb la bona companyia d'en Juan, Feli i Diego. -Des d'allà anem a "San Isidro" un poble on només s'hi pot arribar caminant 2 hores però que realment val la pena.

Aquí ens separem definitavament de tots ells i especialment de la Carla.. Los porteños vuelven a sus casas!!!! OS ECHAMOS DE MENOOOOS!

De Tucumán a Salta

Després de dos nits en bus (per estalviar allotjament) i passar el dia a Corrientes (ciutat de pas) arribem a Tucumán, 45 graus de temperatura.
Desde allà anem a Tafí del Valle, bonic poble que ens reb amb el seu verd rodejat de muntanyes i la seva gent passejant a cavall. Allà coneixem en Vicente i la Gracia. Ell és Valencià, i ens obren la porta a la seva preciosa casa amb vistes a tota la vall.
Gràcies a ells coneixem l'Hugito i la Luisa, mare i fill que també ens acullen a casa, i allà estem tant a gust i flueixen tant les converses, que hi passem 3 dies.
Per anar a Amaicha fem dit i viatgem dalt d'una ranxera, veient com els arbres es converteixen en cactus en tant sols 50 km.
Al dia següent anem cap a Cafayate passant per les ruïnes de Quilmes. A Cafayate ens allotgem a "Lo de Chichi", un hostel anunciat com:"económico, guitarreo y buena onda".
-Económico: 15 pesos, és a dir, menys de 3 euros.
-Guitarreo: Si, tots els argentins saben tocar la guitarra i cantar.
-Buena onda: mai falta cervesa, vi i bona gent.
Decidim marxar per no atrapar-nos a la mala vida, i després de 4 hores fent dit ens recull un camió i pugem a la caixa (descoberta). Primer som 4 però en 190 Km que dura el trajecte acabem sent 16, gaudim d'un paissatge espectacuralr on tots som còmplices d'un mateix destí.

Les catarates d'Iguazu

Aquesta vegada no serem tan poetics... us explicarem que vam fer estil diari!

Hem passat 4 dies a la provincia de missiones, a l'extrem Nord-Est del pais.

Eldilluns ens vam trobar amb el Boi, un amic que treballa al parc de les catarates de Iguazu, amb ell vam passejar fins al Hito de les 3 fronteres, confluencia dels rius Iguazu i Parana que separa Brazil, Paraguai i Argentina.

Per primera vegada en aquest viatge vam tenir el plaer de fer un asado amb el Santiago i la Daniela, una parella que vam coneixer al Gran Capitan.

Dimarts i dimecres ens deixem fascinar per la bellesa subtropical i salvatge del parc. Coatis (barreja de gos-esquirol-os formiguer), monos, tucans, llangardaixos, papallones i una infinitat d'aus, habitants de la selva, una selva que rodeja el riu Iguazu, mes d'un Km d'amplada d'aigues tranquiles que de cop conflueixen per unir tota laseva força.

Una obra d'art de la natura, on cada gota compta per crear aquesta catedral de l'aigua.

Aquest espectacle es el mes impressionant que hem observat mai, fem el viatge de tornada en silenci, no hi ha paraules.