Pensavem que seria el paradís del peix, però només tenen Truita i Pejerey (amb tots els respectes cap ambdues espècies). Des de Copacabana surten embarcacions cap a la Isla del Sol, i la primera parada la fem a la zona sud, on paguem un "peatge" per entrar, 50 cèntims els quals ens indignen.
A tota la illa, i veient el munt de turisme que atreu, els pobles de la zona han decidit que la seva terra és sagrada i exigeixen un "impost revolucionari de l'apalancament" per no haver de treballar. Hi ha 3 comunitats, la nord, la sud i la centre que fan pagar aquesta taxa.
En tota la illa no hi ha un sol vehicle motoritzat, el tranport és el Ruc (com a Vic, no, Campro...?), tot són terrasses petites amb diferents cultius (ordi espigat, no espigat, civada, faves, quinoa...) i ens sorpren molt que el treball de camp es realitza a ma, i els rucs es limiten al transport (especialment d'aigua en garrafes).
El sud de l'illa, és molt agreste i escarpat, i hi estem forá bé però és una mica car, fins al punt que ens veiem obligats a cuinar, la vida del viatjant és molt dura, no?
Desde allà decidim anar al nord de l'Illa, sense mules, tot a l'esquena, 3 hores de viatge.
I ara per ser narratius us explciarem un conte: "En un lugar de la Isla del Sol cuyo nombre no quiero acordarme" comença l'aventura... al mig de la Illa els caminants es troben un escamot de la Inquisició postinca disposats a treure'ls fins a l'últim boliviano amb el pretext d'usufruit del camí, però els tres intrèpits aventurers no es doblegara davant tals amenaces i en una estratègia anrcopunk simulant una retirada van camp a través i quan les forces enemigues en forma de cholita els intercepta amb les seves trenes, pollera (faldilla) tenses i altura vertiginosa els valents justiciers (és a dir nosaltres, per si no ho heu entès), argumenten que no fan us del camí i per tant no haurien de pagar l'import revolucionari, reacció que fa embogir l'enemic. Al final però, aconsegueixen esquivar l'ira autòctona i seguir amb el trajecte fins els següent peatge on decideixen aplicar una altra tècnica de resistència, anomenada mètode Gandhià, consistent en asentada i desobediència civil fins acabar amb la paciència de la força represora i provocant l'abandonament de les posicions de guarda.
Com podeu veure, tot i els entrebancs arriben victoriosos al nord, havent-se estalviat 75 pesos.
Aquesta zona és molt més planera, i menys turística, més mística i l'aigua del Titicaca (que per cert està a 3800m) està gelada. Aquí al nord, decidim despertar-nos un dia a les 6.50 per anar a buscar pescadors (en principi arriben a les 7h) però degut al vent acaba arribant un sol valent a les 12 del migdia. Tantes hores d'espera creen un vincle afectiu amb la mare i la filla del pescador que permeten que ens enduem 3 exemplars de pejerey i 3 més de truita.
Per domostrar-nos a nosaltres mateixos que som autosuficients, encenem un foc a terra i empalem els peixos. Després de varis intents frustrats decidim coure'ls en un plat metàl·lic. El resultat és satisfactori, però en la nostra incultura culinària marina, descobrim que prèviament hauria calgut treure les escames... és tard! Així que en comptes de peix sembla que mengem pipes.
D'aquesta part de l'illa ens fascina com viuen els animals domèstics, tots passegen lliurement per les platges i carrers, et vas creuant amb gallines, porcs, rucs, vaques....
